Sweet tyranny

“Això no és un espectacle de dansa, tot i que no pararem de ballar”… “Això va sobre mi”… “Jo no amago la meva vanitat”. Ni cal que ho faci. Perquè aquesta és la base sobre la qual se sustenta l’espectacle. Perquè això, en realitat, va de poder i de tirania, de jerarquies, de tòpics i clichés, d’indústria i oci, de misèries i explotació, de dansa i de ball, de corporeïtat.  I Faura fa una troballa encertadíssima, pronuncia dos mots que ja no oblidarem en tota la nit perquè  es convertiran en un mantra que repetirem en veu baixa totalment abduïts: “Aura, Faura” . Estem a les seves mans i podria fer amb nosaltres el que volgués.  Aura, Faura. Tots som víctimes d’aquesta tirania. L’espectacle és rodó, intens, potent, incisiu. I Faura se’ns mostra tan descarat com pot perquè és la millor manera que ha trobat de sacsejar-nos.

A partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals del anys 70s i 80s, Faura dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió. Copiarem, versionarem i destrossarem les coreografies de John Travolta o Patrick Swayze per intentar transcendir el clixé que representen i reflexionar sobre la relació entre treball i oci, tant en el món específic de la dansa com en el món laboral en general. Una peça grupal, macarra i reivindicativa entre la disco i l’estudi de dansa, entre la festa i la feina, entre la llibertat individual i les obligacions col·lectives. Sweet Tyranny és la segona part de la trilogia Sweet Suite, que va començar amb Sweet Fever i finalitzarà amb Sweet Precarity.

Concepte, direcció i coreografia Pere Faura Direcció i dramatúrgia Esteve Soler Direcció i espai escènic Jordi Queralt Intèrprets Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat, Javi Vaquero, Pere Faura Textos Esteve Soler i Pere Faura Disseny de llums Jordi Queralt i Sergio Roca Saiz Música i sessió DJ Amaranta Velarde Disseny de so Ramon Ciércoles Documentació audiovisual i edició video Joan Escofet Ajudantia a la direcció Mònica Muntaner Assessorament coreogràfic Jefta van Dinther, Anna Rubirola Assessorament físic i fisioteràpia Sergi Pla Disseny vestuari Jorge Dutor Confecció vestuari Jorge Dutor, Txell Juanot Coordinació tècnica Sergio Roca Saiz Tècnic companyia Albert Via Producció executiva Blancproduccions_Sandra Casals Management Art Republic_ Iva Horvat, Elise Garriga

Homenaje a Martha Graham

En una època de virtualitat, d’immediatesa, de presses, de plaers efímers, de caducitat i superficialitat, m’arriba una joia per un mitjà tan poc habitual com és el correu postal. Un element tangible, un cofret que conté dos cd’s i un llibret, l‘Homenaje a Martha Graham after the poem by Mario Lucarda editat per l’exquisit segell independent Neu Records .  Un element tangible que té  cos i ànima, com descobriré aviat, tan bon punt inserti el cd a l’aparell i comencin a sonar les primeres notes. Aleshores és quan el temps s’atura i els sentits desperten a una curiositat primigènia. I em deixo portar per la crida dels ancestres. Em deixo fascinar pel sublim.

D’on surt el projecte? El poeta Mario Lucarda va quedar meravellat per la ballarina i coreògrafa nord-americana Martha Graham (1894-1991, New York), després de llegir la seva biografia. D’aquí en va sorgir un llibre de poemes que posteriorment va inspirar el compositor Ramon Humet per crear un cicle de nou cançons per a soprano i piano, a les quals s’hi suma una col·lecció de deu interludis per a shakuhachi i quatre percussionistes. Connectar en vàries direccions, deixar-se alimentar d’allò existent, fa que sorgeixin creacions d’una extraordinària bellesa com aquesta.

Ramon Humet: compositor
Claron McFadden: soprano
Alberto Rosado: piano
Kakizakai Kaoru: shakuhachi
Percussion Quartet: neopercusió
Edita: Neu Records

La treva (time stands still) de Donald Margulies

Una obra de teatre de gran intensitat dramàtica, fantàsticament interpretada i dirigida, que ens parla de grans i petits conflictes, que ens enfronta amb els dolors personals i col·lectius, ens obliga a posicionar-nos i a prendre partit i ens fa reflexionar sobre la presa de decisions i sobre la vida. Com diu David Selvas, La Treva ens porta del micro al macro. D’aquelles petites coses que ens afecten individualment a grans qüestions molt més universals, de les guerres particulars a guerres amb majúscules.

La història se situa en un apartament de Brooklyn, l’any 2009, en plena guerra de l’Irak. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna a casa després de resultar greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida. Tots fan tries importants. Perquè arriba un moment en què cal fer-se preguntes i prendre decisions. Què és més valent? Tenir un fill o anar a la Guerra?

La Villarroel. Fins el 15 de gener de 2017

Autor: Donald Margulies Traducció: Cristina Genebat Direcció: Julio Manrique Intèrprets: Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas i Mima Riera Escenografia: Cesc Calafell Il·luminació: David Bofarull So: Damien Bazin Vestuari: Maria Armengol Caracterització: Paula Ayuso

Una coproducció de La Brutal, La Villarroel i Bitó Produccions.

 

Tout est possible

Maite Caramés es trobava a París quan va topar amb la figura de Lustig. Un encontre fortuït que després d’un llarg procés creatiu s’ha convertit en Tout est posible, exposició que es pot veure a la galeria H2O fins el 10 de juny i que s’emmarca dins del festival Docfield 2016.

Darrera aquest títol s’amaga un joc, una descoberta, una intriga a partir d’un fet insòlit, la gran estafa perpetrada per Victor Lustig l’any 1925 quan va intentar vendre la Tour Eiffel com a ferralla.

Maite Caramés busca la petjada d’aquest home refinat i encantador, la seva ànima, i en aquest recorregut oníric ella mateixa esdevé Lustig, perquè es posa en la seva pell i alhora fa un acte d’apropiació i reconstrucció d’un relat que ens porta a nosaltres, observadors, a preguntar-nos si allò que estem veient és un document que il·lustra una realitat, es tracta de pura ficció o transita entre ambdues coses. Però, importa realment? Si al final ja sabem que la realitat no és més que allò en què volem creure? I és precisament aquí on l’exposició agafa més força, en aquesta obertura, aquesta fina línia carregada d’incertesa i veracitat que permet que cada persona elabori la seva pròpia interpretació i es deixi portar per la història. I això és possible gràcies a l’intens exercici de recerca realitzat per la fotògrafa i a un treball minuciós, detallista, que té en compte el què i el com es transmet a parts iguals.

Tout est posible és un viatge que recomanem fer sense presses. Deixeu-vos seduir per Lustig i Caramés.

Galeria H2O. Carrer Verdi, 152. 08012 Barcelona.  Del 5 de maig al 10 de juny de 2016. Dilluns a divendres de 4 a 8 h

 

Bulgària?

“De vegades, no veiem les coses perquè no volem; d’altres, perquè no en tenim imatges, o també perquè som incapaços de somniar-les”. Aquest text  encapçala la presentació del cicle de cinema Bulgària, l’Europa Invisible, programat per la Filmoteca de Catalunya del 5 i el 29 de gener. Un cicle que ens ajudarà a fer-nos preguntes sobre un país del qual en sabem ben poc, perquè en tenim escasses imatges, certament, perquè ens arriba poca informació, també, i la que ens arriba no és massa afalagadora. Podem llegir que es tracta del país més pobre la comunitat Europea. Etiqueta que ni l’afavoreix ni genera optimisme ni ajuda a crear-ne una imatge atractiva. Què ens ve al cap quan sentim el nom de Bulgària? ràkia, màfia, balcans, Stoichkov, comunisme… Segurament, poca cosa més.

La gent parla d’un país situat als marges d’Europa. Un país que podria semblar perdut en el temps, expressat amb  certa connotació romàntica. Que avança amb lentitud, des dels marges, cap a una millora de l’estat del benestar que els ha d’allunyar de la pobresa. Des d’Europa però sense haver implantat l’euro encara. I és que després de veure el cas de Grècia, no tenen tan clar que els convingui fer-ho.

Una gran quantitat dels joves búlgars desitgen emigrar, preferiblement a països com Alemània o Anglaterra. Els que es queden, com la Velina, confien en que les coses poden cambiar.

“Quan penso en Bulgària, diu, veig un poble ple d’amor i d’honestedad.  Oloro roses i romaní i escolto el cant dels ocells a la primavera, i tasto l’amanida verda amb petits raves. Em ve la imatge dels camps de blat daurats. Escolto les cançons interminables dels grills i oloro el meló fresc acabat de tallar. Quan penso en Bulgària penso en les injústicies cap al meu poble, en les tradicions que encara romanen despertes després de centenars d’anys. I em ve  la imatge de les muntanyes majestuoses pintades amb els colors més bonics que la natura és capaç de crear. Penso en el raïm, el vi i la sang. Sang vessada dels qui es van entregar al país. Penso en tots els búlgars que amb llàgrimes als ulls arriben a l’aeroport per buscar sort en un altre lloc. Penso en la dona més bonica del món, en lleons i en els colors verd, vermell i blanc que xiuxiuegen a l’ànima de cada búlgar “tu ets el meu fill”. Quan penso en Bulgària penso  en els somnis i desitjos que donen sentit a la meva Bulgària”.

Per conèixer un país, cal sentir-lo, escoltar-lo, mirar-lo. Saber-ne la història. Viure’l en present. I sobretot, conèixer la seva gent. El cinema, ens hi ajuda una miqueta.