“De vegades, no veiem les coses perquè no volem; d’altres, perquè no en tenim imatges, o també perquè som incapaços de somniar-les”. Aquest text encapçala la presentació del cicle de cinema Bulgària, l’Europa Invisible, programat per la Filmoteca de Catalunya del 5 i el 29 de gener. Un cicle que ens ajudarà a fer-nos preguntes sobre un país del qual en sabem ben poc, perquè en tenim escasses imatges, certament, perquè ens arriba poca informació, també, i la que ens arriba no és massa afalagadora. Podem llegir que es tracta del país més pobre la comunitat Europea. Etiqueta que ni l’afavoreix ni genera optimisme ni ajuda a crear-ne una imatge atractiva. Què ens ve al cap quan sentim el nom de Bulgària? ràkia, màfia, balcans, Stoichkov, comunisme… Segurament, poca cosa més.
La gent parla d’un país situat als marges d’Europa. Un país que podria semblar perdut en el temps, expressat amb certa connotació romàntica. Que avança amb lentitud, des dels marges, cap a una millora de l’estat del benestar que els ha d’allunyar de la pobresa. Des d’Europa però sense haver implantat l’euro encara. I és que després de veure el cas de Grècia, no tenen tan clar que els convingui fer-ho.
Una gran quantitat dels joves búlgars desitgen emigrar, preferiblement a països com Alemània o Anglaterra. Els que es queden, com la Velina, confien en que les coses poden cambiar.
“Quan penso en Bulgària, diu, veig un poble ple d’amor i d’honestedad. Oloro roses i romaní i escolto el cant dels ocells a la primavera, i tasto l’amanida verda amb petits raves. Em ve la imatge dels camps de blat daurats. Escolto les cançons interminables dels grills i oloro el meló fresc acabat de tallar. Quan penso en Bulgària penso en les injústicies cap al meu poble, en les tradicions que encara romanen despertes després de centenars d’anys. I em ve la imatge de les muntanyes majestuoses pintades amb els colors més bonics que la natura és capaç de crear. Penso en el raïm, el vi i la sang. Sang vessada dels qui es van entregar al país. Penso en tots els búlgars que amb llàgrimes als ulls arriben a l’aeroport per buscar sort en un altre lloc. Penso en la dona més bonica del món, en lleons i en els colors verd, vermell i blanc que xiuxiuegen a l’ànima de cada búlgar “tu ets el meu fill”. Quan penso en Bulgària penso en els somnis i desitjos que donen sentit a la meva Bulgària”.
Per conèixer un país, cal sentir-lo, escoltar-lo, mirar-lo. Saber-ne la història. Viure’l en present. I sobretot, conèixer la seva gent. El cinema, ens hi ajuda una miqueta.
Week& Barcelona 