La moda dels platillos

Els  “platillos”, que també es poden anomenar guisats , tradicionalment són la clàssica cuina de l’aprofitament. I barregen diversos ingredients, animals i vegetals (menuts, carns, bolets, naps, pèsols, albergínies, coliflor arrebossat…) tallats petits, i també diverses classes de carns, botifarres, mandonguilles, etc. Se serveixen després del primer plat o entrant, just abans de l’últim plat (normalment un rostit). Així ho explica el Jaume Fábrega, creador de la col·lecció gastronòmica “La Bona Vida”.

El concepte “platillos” però, s’ha ampliat a un tipus de cuina elaborada, algunes vegades més senzilla, sovint però més sofisticada. Serien l’equivalent a les mitges racions o a les famoses tapes i permeten fer un tast de diferents plats, ideal per compartir quan no es va sol.

A Barcelona hi ha molts llocs on es fa cuina de “platillos”. En recomanem especialment tres. Tots ells fan cuina d’aquella que cal assaborir lentament.

Teòric. Bailèn, 117

Es defineix com a taverna gastronòmica i vol posar en valor la cuina tradicional catalana, amb propostes confeccionades amb productes ecològics i de proximitat. Cada platillo te l’expliquen amb pèls i senyals i molta passió.

La Panxolina. Rabassa, 37

Va començar com La Panxa del Bisbe, amb el chef Xavi Codina al capdavant. Es van canviar de local a un altre de més gran i aquí van obrir La Panxolina, amb molt d’encert. Hi vam anar a espetegar per casualitat i la sopresa va ser molt agradable.

Platerets. Milà i Fontanals, 29

Neix de la passió compartida per la cuina i el bon menjar de tres emprenedores d’Avinyó, Getxo i Riells de Montseny. La seva oferta gastronòmica està basada en la cuina de mercat, fresca i saludable, i els productes mediterranis de proximitat.

“Si no véns a menjar, morirem de gana els dos”

No és casualitat que anés a parar a l’Hungaryto ni tampoc que demanés un goulash. Certament hi té molt a veure un viatge recent a Budapest i que em quedés amb les ganes de provar aquest magnífic plat per raons que ara no vénen al cas . Així que, descobrir que a Barcelona hi ha un restaurant hongarès, l’únic a la ciutat de fet, i llegir molt bones referències al TripAdvisor, va ser definitiu perquè m’hi apropés immediatament. Hi vaig anar amb una amiga i vam quedar gratament sorpreses. Una delícia! Un lloc encantador! I aquell tracte personal que tan valoro, que permet encetar conversa, enriquir-nos i aprendre d’altres cultures. És curiós constatar com a bona part del públic català li costa atrevir-se a provar aquests tipus de cuina. Potser per desconeixement? Per por a allò desconegut? Per costum? No fa massa ens miravem el menjar japonès amb certa perplexitat i estranyesa, i en canvi ara està de moda i a la majoria de gent li encanta. Recomano obrir la ment a noves experiències i deixar-se portar per nous aromes i receptes. És una manera de viatjar amb el sentits i d’estar oberts a descobertes interessnats.

A l’Hungaryto hi ha una secció botiga també, on pots trobar productes tradicionals.

Sweet tyranny

“Això no és un espectacle de dansa, tot i que no pararem de ballar”… “Això va sobre mi”… “Jo no amago la meva vanitat”. Ni cal que ho faci. Perquè aquesta és la base sobre la qual se sustenta l’espectacle. Perquè això, en realitat, va de poder i de tirania, de jerarquies, de tòpics i clichés, d’indústria i oci, de misèries i explotació, de dansa i de ball, de corporeïtat.  I Faura fa una troballa encertadíssima, pronuncia dos mots que ja no oblidarem en tota la nit perquè  es convertiran en un mantra que repetirem en veu baixa totalment abduïts: “Aura, Faura” . Estem a les seves mans i podria fer amb nosaltres el que volgués.  Aura, Faura. Tots som víctimes d’aquesta tirania. L’espectacle és rodó, intens, potent, incisiu. I Faura se’ns mostra tan descarat com pot perquè és la millor manera que ha trobat de sacsejar-nos.

A partir de coreografies icòniques de pel·lícules musicals del anys 70s i 80s, Faura dibuixa una analogia entre la dansa com a èxtasi i evasió i la dansa com a feina i professió. Copiarem, versionarem i destrossarem les coreografies de John Travolta o Patrick Swayze per intentar transcendir el clixé que representen i reflexionar sobre la relació entre treball i oci, tant en el món específic de la dansa com en el món laboral en general. Una peça grupal, macarra i reivindicativa entre la disco i l’estudi de dansa, entre la festa i la feina, entre la llibertat individual i les obligacions col·lectives. Sweet Tyranny és la segona part de la trilogia Sweet Suite, que va començar amb Sweet Fever i finalitzarà amb Sweet Precarity.

Concepte, direcció i coreografia Pere Faura Direcció i dramatúrgia Esteve Soler Direcció i espai escènic Jordi Queralt Intèrprets Laura Alcalà, Sarah Anglada, Miquel Fiol, Raquel Gualtero, Claudia Solwat, Javi Vaquero, Pere Faura Textos Esteve Soler i Pere Faura Disseny de llums Jordi Queralt i Sergio Roca Saiz Música i sessió DJ Amaranta Velarde Disseny de so Ramon Ciércoles Documentació audiovisual i edició video Joan Escofet Ajudantia a la direcció Mònica Muntaner Assessorament coreogràfic Jefta van Dinther, Anna Rubirola Assessorament físic i fisioteràpia Sergi Pla Disseny vestuari Jorge Dutor Confecció vestuari Jorge Dutor, Txell Juanot Coordinació tècnica Sergio Roca Saiz Tècnic companyia Albert Via Producció executiva Blancproduccions_Sandra Casals Management Art Republic_ Iva Horvat, Elise Garriga

Homenaje a Martha Graham

En una època de virtualitat, d’immediatesa, de presses, de plaers efímers, de caducitat i superficialitat, m’arriba una joia per un mitjà tan poc habitual com és el correu postal. Un element tangible, un cofret que conté dos cd’s i un llibret, l‘Homenaje a Martha Graham after the poem by Mario Lucarda editat per l’exquisit segell independent Neu Records .  Un element tangible que té  cos i ànima, com descobriré aviat, tan bon punt inserti el cd a l’aparell i comencin a sonar les primeres notes. Aleshores és quan el temps s’atura i els sentits desperten a una curiositat primigènia. I em deixo portar per la crida dels ancestres. Em deixo fascinar pel sublim.

D’on surt el projecte? El poeta Mario Lucarda va quedar meravellat per la ballarina i coreògrafa nord-americana Martha Graham (1894-1991, New York), després de llegir la seva biografia. D’aquí en va sorgir un llibre de poemes que posteriorment va inspirar el compositor Ramon Humet per crear un cicle de nou cançons per a soprano i piano, a les quals s’hi suma una col·lecció de deu interludis per a shakuhachi i quatre percussionistes. Connectar en vàries direccions, deixar-se alimentar d’allò existent, fa que sorgeixin creacions d’una extraordinària bellesa com aquesta.

Ramon Humet: compositor
Claron McFadden: soprano
Alberto Rosado: piano
Kakizakai Kaoru: shakuhachi
Percussion Quartet: neopercusió
Edita: Neu Records

Casa Lolea

Anar a un restaurant a Barcelona sempre comporta aquell perill de “és per a turistes” i això significa automàticament que ens clavaran i menjarem fatal. La gent de Casa Lolea ho ha sabut fer bé, perquè tot i  apostar  clarament pel client turista, sobretot perquè ho fan des de la ubicació privilegiada del carrer Sant Pere Més Alt (on hi ha el Palau de la Música, vaja), no han renunciat en absolut a la qualitat dels seus productes (per allò de pensar que el turista és un client que sempre es renova) sinó tot el contrari, és la base del seu èxit. Els altres elements que completen el trio guanyador són un preu equilibrat i un tracte exquisit. Ja ho diuen ells a la seva web que es tracta d’un projecte d’amics per a amics. I així ets sents tan sols entrar per la porta i preguntar si tenen una taula lliure. Per acabar-ho d’arrodonir, la decoració ens porta a una taverna al més pur estil spanish, amb decoració plena de llunes blanques i vermelles, taules de fusta i el predomini del color blanc.

Totalment recomanable!

La treva (time stands still) de Donald Margulies

Una obra de teatre de gran intensitat dramàtica, fantàsticament interpretada i dirigida, que ens parla de grans i petits conflictes, que ens enfronta amb els dolors personals i col·lectius, ens obliga a posicionar-nos i a prendre partit i ens fa reflexionar sobre la presa de decisions i sobre la vida. Com diu David Selvas, La Treva ens porta del micro al macro. D’aquelles petites coses que ens afecten individualment a grans qüestions molt més universals, de les guerres particulars a guerres amb majúscules.

La història se situa en un apartament de Brooklyn, l’any 2009, en plena guerra de l’Irak. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna a casa després de resultar greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida. Tots fan tries importants. Perquè arriba un moment en què cal fer-se preguntes i prendre decisions. Què és més valent? Tenir un fill o anar a la Guerra?

La Villarroel. Fins el 15 de gener de 2017

Autor: Donald Margulies Traducció: Cristina Genebat Direcció: Julio Manrique Intèrprets: Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas i Mima Riera Escenografia: Cesc Calafell Il·luminació: David Bofarull So: Damien Bazin Vestuari: Maria Armengol Caracterització: Paula Ayuso

Una coproducció de La Brutal, La Villarroel i Bitó Produccions.

 

Tout est possible

Maite Caramés es trobava a París quan va topar amb la figura de Lustig. Un encontre fortuït que després d’un llarg procés creatiu s’ha convertit en Tout est posible, exposició que es pot veure a la galeria H2O fins el 10 de juny i que s’emmarca dins del festival Docfield 2016.

Darrera aquest títol s’amaga un joc, una descoberta, una intriga a partir d’un fet insòlit, la gran estafa perpetrada per Victor Lustig l’any 1925 quan va intentar vendre la Tour Eiffel com a ferralla.

Maite Caramés busca la petjada d’aquest home refinat i encantador, la seva ànima, i en aquest recorregut oníric ella mateixa esdevé Lustig, perquè es posa en la seva pell i alhora fa un acte d’apropiació i reconstrucció d’un relat que ens porta a nosaltres, observadors, a preguntar-nos si allò que estem veient és un document que il·lustra una realitat, es tracta de pura ficció o transita entre ambdues coses. Però, importa realment? Si al final ja sabem que la realitat no és més que allò en què volem creure? I és precisament aquí on l’exposició agafa més força, en aquesta obertura, aquesta fina línia carregada d’incertesa i veracitat que permet que cada persona elabori la seva pròpia interpretació i es deixi portar per la història. I això és possible gràcies a l’intens exercici de recerca realitzat per la fotògrafa i a un treball minuciós, detallista, que té en compte el què i el com es transmet a parts iguals.

Tout est posible és un viatge que recomanem fer sense presses. Deixeu-vos seduir per Lustig i Caramés.

Galeria H2O. Carrer Verdi, 152. 08012 Barcelona.  Del 5 de maig al 10 de juny de 2016. Dilluns a divendres de 4 a 8 h

 

Bulgària?

“De vegades, no veiem les coses perquè no volem; d’altres, perquè no en tenim imatges, o també perquè som incapaços de somniar-les”. Aquest text  encapçala la presentació del cicle de cinema Bulgària, l’Europa Invisible, programat per la Filmoteca de Catalunya del 5 i el 29 de gener. Un cicle que ens ajudarà a fer-nos preguntes sobre un país del qual en sabem ben poc, perquè en tenim escasses imatges, certament, perquè ens arriba poca informació, també, i la que ens arriba no és massa afalagadora. Podem llegir que es tracta del país més pobre la comunitat Europea. Etiqueta que ni l’afavoreix ni genera optimisme ni ajuda a crear-ne una imatge atractiva. Què ens ve al cap quan sentim el nom de Bulgària? ràkia, màfia, balcans, Stoichkov, comunisme… Segurament, poca cosa més.

La gent parla d’un país situat als marges d’Europa. Un país que podria semblar perdut en el temps, expressat amb  certa connotació romàntica. Que avança amb lentitud, des dels marges, cap a una millora de l’estat del benestar que els ha d’allunyar de la pobresa. Des d’Europa però sense haver implantat l’euro encara. I és que després de veure el cas de Grècia, no tenen tan clar que els convingui fer-ho.

Una gran quantitat dels joves búlgars desitgen emigrar, preferiblement a països com Alemània o Anglaterra. Els que es queden, com la Velina, confien en que les coses poden cambiar.

“Quan penso en Bulgària, diu, veig un poble ple d’amor i d’honestedad.  Oloro roses i romaní i escolto el cant dels ocells a la primavera, i tasto l’amanida verda amb petits raves. Em ve la imatge dels camps de blat daurats. Escolto les cançons interminables dels grills i oloro el meló fresc acabat de tallar. Quan penso en Bulgària penso en les injústicies cap al meu poble, en les tradicions que encara romanen despertes després de centenars d’anys. I em ve  la imatge de les muntanyes majestuoses pintades amb els colors més bonics que la natura és capaç de crear. Penso en el raïm, el vi i la sang. Sang vessada dels qui es van entregar al país. Penso en tots els búlgars que amb llàgrimes als ulls arriben a l’aeroport per buscar sort en un altre lloc. Penso en la dona més bonica del món, en lleons i en els colors verd, vermell i blanc que xiuxiuegen a l’ànima de cada búlgar “tu ets el meu fill”. Quan penso en Bulgària penso  en els somnis i desitjos que donen sentit a la meva Bulgària”.

Per conèixer un país, cal sentir-lo, escoltar-lo, mirar-lo. Saber-ne la història. Viure’l en present. I sobretot, conèixer la seva gent. El cinema, ens hi ajuda una miqueta.

 

 

Europa som nosaltres

Necessitem pertànyer a alguna cosa. La identitat col·lectiva se sustenta en això? pregunta la periodista Montserrat Terribas a la filòsfa i pensadora Judith Butler en el cicle DO Europa del Born Centre Cultural.

Hi ha dos grups, respon Butler. Els que pertànyen al lloc i els que queden desposseïts. La frontera és el lloc on les relacions transnacionals o transfrontereres són negociades, on un grup decideix la seva relació amb un altre grup. No hi ha un territori sense una frontera. I quan hi ha una frontera i ha una negociació amb el que està fora. Per tant, no hi ha una manera de tenir una identitat pura, completament aïllada. Sempre estem relacionats amb qui està fora i això forma part de qui som.

Sempre hi ha uns “altres” en relació a un “nosaltres”.  I encara que una part dels oprimits passi a formar part d’aquest “nosaltres” sempre hi quedarà gent en el grup dels “altres”.  Si obríssim el territori canviaria la relació, la negociació, la identitat, el dins i el fora. Però les fronteres provoquen que es mantingui l’individualisme, sota la coraça del grup.

Es parla molt de globalització econòmica però no social. La justícia global social no interessa. “Els europeus han entès ara que són candidats a la precarietat”, diu Butler. Veiem un país com Grècia que trontolla, veiem riuades de refugiats que arriben de fora, i tot i els actes solidaris puntuals, són exclosos de forma automàtica i inconscient.

Però, Europa som nosaltres.

Narrar la ciutat

Des de la distància i la proximitat

Des del discontinu

Des de la ignorància i l’atreviment

Des de l’observació

Des d’una certa distorsió

Des del marge

Des dels sentits, l’instint, el coneixement, la recerca

Des del retard d’un rodalies Renfe

Des dels carrers plens de turistes i els interiors plens d’escalfor

Des de la superfície i les capbuçades a pulmó lliure

Des d’un blog

diptic plaça bon succes